Ventura Gassol
1893.El 6 d’octubre neix Bonaventura Gassol i Roviraa ca Canot, al carrer de la Font, 38 de la Selva del Camp.
1903.Ingressa al Seminari Pontifici de Tarragona. Allí fa amistat, entre d’altres, amb Lluís Bertran i Pijoan, Carles Cardó, Higini Anglès i Vidal i Barraquer. Adquireix una sòlida formació humanística i el domini d’una oratòria brillant.
1912.Escriu, amb el doctor Cardó, uns goigs a sant Pau Apòstol.
1913.Abandona els estudis eclesiàstics.
1914.Es trasllada a Barcelona. Ingressa a la Protecció de Menors on coneix Lluís Folch i Torres.
1915.Treballa al Grup Benèfic del Poble Nou. Col•labora a “Vell i Nou”.
1916.És premiat als Jocs Florals de Badalona.
1917.Manuel Ainaud el crida a col•laborar a la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.
1918.És premiat als Jocs Florals de Sitges. Pren part a les campanyes electorals de la Lliga Regionalista i en favor de l’autonomia de Catalunya.
En aquesta època es fa amic de poetes i músics com ara Bofill i Mates (Guerau de Liost), Tomàs Garcés, Marià Manent, Carles Riba, Josep M. de Sagarra, Josep Carner, Felip Pedrell, Robert Gerhard, Eduard Toldrà i Concepció Badia, a la qual dedica la Cançó de la Nova Solveig harmonitzada per Pau Casals.
1920.Publica el llibre de poemesLa Nau. Participa en la Diada de la Llengua Catalana.
1921.Inauguració de l’Escola de Mar. EstrenaLa cançó del vell Cabrés, drama en vers, al teatre del Centre de Lectura de Reus. Col•labora amb Higini Anglès i Josep M. Batista i Roca a la recerca de cançons per al Cançoner Popular de Catalunya.
1922.Intervé a la Conferència Nacional Catalana. Ingressa a Acció Catalana. És nomenat director de la colònia escolar Vilamar de Calafell on fa possible la República d’Infants autogestionada. Conferència sobre “El nacionalisme en el teatre”. Coneix Esperança Galofré, que serà la mare dels seus dos fills, Abel i Albert.
1923.El dia 3 de març neix el seu fill Abel. Publica les novel•letesEl preu de la sang,El mur de rosesiMossèn Gabriel. Pren part a les commemoracions de Pau Claris i l’Onze de Setembre. PublicaLes tombes flamejants, volum de poesies patriòtiques, que el farà popular. El 13 de setembre, dictadura del general Primo de Rivera.
1924.Prologa el llibre de Fages de ClimentLes bruixes de Llers, il•lustrat per Salvador Dalí. Col•labora a “D’ací d’allà”. El dia 14 de setembre neix el seu fill Albert. Perseguit per la policia, s’exilia a França.
1925.Ingressa a Estat Català. Comença la seva col•laboració amb Macià. Actua com a secretari del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, que lluita contra la dictadura de Primo de Rivera.
1926.Intent militar de Prats de Molló, en què pren part activa. Detingut per la policia francesa a Perpinyà, és traslladat a París on és jutjat i condemnat juntament amb Macià i quaranta catalans més. Escriu amb J. Carner l’obra de teatreL’home i la bèstia, inèdita.
1927.S’exilia a Bèlgica. Amb Francesc Macià viatja per Argentina, Uruguai, Xile, Estats Units i Cuba, països en què expliquen el problema català. A l’Havana participa en la creació del Partit Separatista Revolucionari Català. Retorna a Bèlgica.
1928.Publica el dramaLa Dolorosa. Amb J. Carner Ribalta tradueixGianjalide Tagore iLeninde Gorki.
1929.Resideix a Brussel•les.
1930.En caure la dictadura de Primo de Rivera, retorna a Catalunya. S’incorpora de nou a la Comissió de Cultura.
1931.És un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 d’abril es proclama la República Catalana. Gassol s’adreça al poble des del balcó de la plaça de Sant Jaume de Barcelona.
Francesc Macià és elegit president i Gassol és conseller de Política Interior. Com a conseller de Cultura impulsa una cultura catalana, laica i que ha de respondre a les necessitats de tots els sectors socials del país. Promou un decret pel qual s’estableix el bilingüisme escolar i l’obligatorietat del català. Es crea l’Escola Normal i l’Institut-Escola, en què l’ensenyament és mixt i impartit en català. PublicaMirra, volum de poemes dedicat a Francesc Macià.
1932.Elegit diputat a les Corts Constituents, pren part activa en els debats en defensa de la llengua catalana i de l’Estatut de Catalunya. A Madrid, uns elements reaccionaris intenten tallar-li els cabells, la llarga cabellera que Gassol llueix com a poeta romàntic i com a home lliure. És un dels homes més populars de Catalunya. Mor Francesc Macià. Gassol pronuncia l’oració fúnebre. Lluís Companys, elegit president de la Generalitat de Catalunya, el manté a la Conselleria de Cultura.
1933.Creació del Consell de Cultura.
1934.Llei del Servei de Biblioteques, Arxius, Museus i Patrimoni històric, artístic i científic de Catalunya. Publica Poemes, amb pròleg de Josep Carner. Intervé en els Fets del Sis d’Octubre. És condemnat a trenta anys de presó. És reclòs al vaixell Uruguay i després al Penal de Cartagena.
1935.PublicaLa mort de l’ós, poema coreogràfic. A la presó, escriu el volumOmbres, i l’obra de teatreNadal, inèdits.
1936.Col•labora a “La Rosa dels Vents”. Tradueix, en col•laboració amb Puig i Ferreter, elPeer Gyntd’Ibsen. Victòria del Front d’Esquerres a les eleccions del 16 de febrer. Retorn triomfal del Govern de la Generalitat. Gassol es reincorpora a la Conselleria de Cultura. Presideix interinament la Generalitat mentre Lluís Companys es recupera. El 19 de juliol, aixecament militar a Barcelona. Comença la Guerra Civil. Intensa activitat de Gassol en defensa dels monuments religiosos i de persones amenaçades. Signa el decret de creació del CENU (Comitè de l’Escola Nova Unificada). El 23 d’octubre s’exilia a França, en avió. El 17 de desembre comunica la seva renúncia al càrrec de conseller.
1937.Organitza a París una important exposició sobre art català i en fa el discurs inaugural.
1938.Escriu laBalada del Bressol, a Sant Rafael de Provença.
1939.Acaba la Guerra Civil. Comença la II Guerra Mundial. Col•labora a la “Revista de Catalunya” de l’exili.
1941.Perseguit pels nazis, és detingut tres mesos a la presó d’Aïs de Provença.
Passa clandestinament a Suïssa i resideix a Lausana. La seva muller Esperança i els dos fills poden marxar a Mèxic.
1943.PublicaFleurs, volum de poesies traduïdes al francès, a Suïssa.
1944.Mor la seva muller Esperança a Mèxic. Publica la traducció francesa deLaDolorosa.
1946.S’instal•la a la finca Les Sablons, a la Turena francesa. Col•labora a la Miscel•lània Verdaguer. Guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Montpeller.
1947.El 27 de gener es casa amb Lucia Wilde a Lausana.
1948.Pren part en l’homenatge nacional a Pompeu Fabra.
1950.PublicaMiratges, poemes en doble versió catalana i francesa, a Lausana.
1954.Els diputats catalans reunits a Mèxic l’elegeixen president del Parlament , però hi renuncia. Manté bones relacions amb el nou president, Josep Tarradellas, veí d’exili a la Turena.
1961.És elegit Mestre en Gai Saber als Jocs Florals celebrats a l’Alguer. Obté l’Englantina pel poemaEl Sant Jordi del Captiu.
1963.Guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Montevideo.
1967.Mestre en Gai Saber pels Jocs Florals de la Ginesta d’Or a Perpinyà.
1972.Ven Les Sablons i passa a residir a Tours.
1977.El 15 de juny se celebren eleccions democràtiques a l’estat espanyol.
El 28 de juny a la nit, Gassol arriba a Barcelona, acompanyat de la seva esposa Lucía, després de 41 anys a l’exili.
El dia 22 de juliol la vila nadiua el proclama fill predilecte i el 30 li dedica un homenatge multitudinari i li publicaLa balada del bressol. Presideix la Festa de les Lletres Catalanes a l’Espluga de Francolí. L’Ajuntament de Barcelona li reconeix la pensió d’antic funcionari.
1978.El 5 d’abril mor el seu fill Abel a Mèxic. Rep el Premi d’Honor Jaume I al Saló de Cent de Barcelona.
Presideix els Jocs Florals del Retrobament a Barcelona. Li tributen homenatges els antics alumnes de l’Institut-Escola, l’Institut d’Estudis Catalans, els Llibreters de Vell i el Centre Excursionista de Catalunya.
El 12 de juliol mor, a Lausana, la seva esposa Lucía. Retorna a Catalunya i s’instal•la a la Coma, a la Selva del Camp, des d’on pot veure el mar, els avellaners, els garrofers i les oliveres de la seva joventut...
1979.Eufemià Fort i Cogul publica Ventura Gassol.Un home de cor al servei de Catalunya.
1980.El 19 de setembre mor a Tarragona.
El 21 és enterrat a la Selva del Camp, en un solemne acte encapçalat pels presidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya.
BIBLIOGRAFIA BÀSICA DE VENTURA GASSOL
POESIA
Àmfora (Barcelona, 1917)
La Nau (Barcelona, 1920)
Les tombes flamejants (Valls, 1923)
Mirra (Badalona, 1931)
Poemes1917-1931(Barcelona, 1934)
Miratges (Lausanne, 1950)
Balada del bressol (la Selva del Camp, 1977)
TEATRE
La cançó del vell Cabrés (Barcelona, 1921)
La Dolorosa (Valls, 1928)
L’home i la bèstia (melodrama inspirat en al novel•la El Dr. Jenkill i Mr. Hyde de R.L. Stevenson). Amb col•laboració de J. Carner-Ribalta (1934)
La mort de l’ós (Barcelona, 1935)
PROSA
El preu de la sang (Barcelona, 1923)
L’Oncle Neus. L’ombra del diable. L’escorçó del destí (Barcelona)
El mur de roses (Barcelona, 1924)
Mossèn Gabriel (Barcelona, 1924)
En Joan de les Campanes (Barcelona, 1926)
LES TOMBES FLAMEJANTS
Ventura Gassol admirava l’obra de Prat de la Riba a la Mancomunitat i això el portà a militar a les Joventuts Nacionalistes de la Lliga Regionalista i més endavant, el 1922, a fundar, junt amb d’altres, Acció Catalana.
El 1923 el catalanisme polític és molt actiu i Gassol pren part en les commemoracions de Pau Claris i de l’Onze de Setembre. En aquest marc publica el seu recull de poemes patriòtics sota el títol genèric deLes tombes flamejants, nom del sonet que obre el recull i que esdevindrà famós.
Gassol aporta aquests versos patriòtics en aquells anys que Catalunya preparava l’assaig autonòmic. La pàtria esclava, “morta”, espera qui la desperti. Ja Víctor Balaguer, Antoni Camps i Fabrés i Miquel Costa Llobera, entre d’altres, feien poemes al•legòrics dela Morta. Gassol, amb el seu romanticisme, posava la poesia al servei del poble. Els seus eren els versos d’un orador, d’un retòric.
Puig i Ferreter, en els seus diaris (1947), tot assajant sobre el realisme poètic, es queixa de com en Gassol, convilatà i amic seu, el catalanisme arriba a perjudicar el poeta, excepte quan aquest és el tema central de la pròpia poesia:
Vol dir això que no es pugui fer gran poesia patriòtica i àdhuc política? Sí, no hi ha dubte. I ell mateix l’ha feta en alguns poemes de Les tombes flamejants. Allí la pàtria era el moll del tema, de la inspiració. En altres poemes de més tard, d’altres temes, d’altra inspiració, la pàtria no hi té res a fer...
La passió patriòtica i política, com la passió religiosa, la moral, la social, etc., pot inspirar feliçment el gran poema, crear gran poesia...
Però llavors no són intencions simbòliques, sinó el plor, el plany, el crit, la imprecació, la joia i el triomf patriòtic expressats gairebé carnalment, i com més realment i carnalment expressats més simbòlics seran amb el temps.
Carner diria:
La sensibilitat d’aquests poemes patriòtics somogué tot un poble; i en l’exili se n’enardí un gran català romàntic, cabdill llegendari i primer president de la Generalitat. I encara llurs versos, aferrats a la memòria, retreuen primaveres jovenívoles nostres. I de la Pàtria. Aquests versos, doncs, són poesia i són història.
En aquella època Catalunya recuperava el conjunt monumental de Poblet, el monestir cistercenc que acull els panteons dels reis de la Corona catalanoaragonesa. Es promovia la restauració de les tombes d’Alfons el Cast, de Jaume I, de Pere III, etc. com un símbol de retrobament amb la història del propi país. Sembla que aquest fet inspirà el poeta a escriureLes tombes flamejantstot cercant el paral•lelisme del fet.
Quan el 1923 Gassol publicà el recull de poemes amb el nom genèric del sonet hi incloguéEl corser de Sant JordiiElegia tardoral, ja publicats anteriorment, i títols tan significatius comNit de Sant Jordi,El calze de Pau Claris,La presó de Lleida,Oració de l’Onze de Setembre,El Crist dels Vents,L’ombra d’enJacint Vilosa, i sobretot,Símbols.
Buscava al•legories i símbols en la seva cultura bíblica, en els clàssics, en la història del seu país. Els títols i els personatges que hi són citats són prou explícits (Jaume I, els Almogàvers, la Guerra dels Segadors i el Corpus de Sang...). Pagesos, segadors, moliners, mariners, el pa, el foc, la fusta, els estels, la mar, la barca...
Seguidament podeu llegir els quatre poemes reunits sota el títolSímbols(La ginesta, La mar, L’estel, La cançó dels mariners) que formen part d’un tot i que fins i tot enllacen, d’alguna manera, ambLes tombes flamejants.
Després de cantar
- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
El poeta es lamenta
Catalunya! Catalunya!
Bé tardes prou d’arribar!
I la grogor de la ginesta i el roig del roellar es fonen per donar els colors de la bandera de la pàtria que s’enyora. Per lliurar-se de l’esclavatge, la pàtria té els ulls fits en els camins de la mar Mediterrània que sotjaren les naus de la, antany, Catalunya esplendorosa, i fins i tot de l’Atlàntic, on hi ha el referent d’uns Estats Units d’Amèrica (el país de les quaranta-cinc estrelles) que són un símbol de llibertats. Aquestes estrelles lliguen amb l’estel bíblic que sempre fa de guia. I, finalment, torna un símbol reiteratiu en el poeta, la nau, la barca feta de fusta noble, del bosc sagrat. I amb ella els mariners que la menen.
Catalunya, pàtria nostra
Vola com una nau,
Tens el cel que et fa de sostre
Massa ample per ser esclau.
LES TOMBES FLAMEJANTS
Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d’estrella,
sota de cada estrella un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!
LA GINESTA
La grogor de la ginesta
quina enyorança que fa!
Catalunya! Catalunya!
bé tardes prou d’arribar!
A la llum de la ginesta
és més roig el roellar,
les espigues s’hi decanten,
que fan ganes de segar,
la farina és molt més blanca
i fa més olor de pa.
Moliner, passa farina,
que ja és hora de pastar,
el llevat ja està al punt d’agre
que no el deixessis passar,
massa anys ha que el forn ja crema,
no el deixis pas apagar,
que quan els forns se refreden,
costa tornâ’ls a abrandar.
Moliner, passa farina,
que ja és hora de pastar,
que ja ha passat Corpus Christi
i encara hem de combregar.
Pareu taula per quan torni,
que l’havem de celebrar.
Per copes poseu-hi calzes
que tots puguem consagrar.
Floriu vinyes! Floriu vinyes!
que el vi no ha de mancar.
Floreixin també les venes,
els raïms millor que hi ha,
amb un xic de sang al calze,
farà de més bon brindar.
La grogor de la ginesta
quina enyorança que fa!
Catalunya! Catalunya!
bé tardes prou d’arribar.
LA MAR
La grogor de la ginesta
quina enyorança que fa!
Catalunya! Catalunya!
bé tardes prou d’arribar.
Per endolcî’m l’enyorança
giro els ulls cap a la mar,
si la grogor fa enyorança,
el blau de mar fa plorar.
De llisa com és i plana
fa ganes de caminar
sense barca, sense veles
ni sense ales per volar,
peu eixut per damunt l’ona,
com Crist hi degué passar.
Els camins, ans invisibles,
com s’hi veuen ara clars!:
són lluents i tortuosos
i es perden enllà la mar
i un oratjol fi els arrissa
que els acaba de fer clars.
Són uns camins sense terme,
no se sap on van a parar,
els corrents de mar que els menen
ningú no els pot deturar.
Don Jaume, tan alt com era,
les seves naus els fià
i el van dur fins a Mallorca,
quan van anar-la a enamorar.
Altres reis gran s’hi fiaven
i també els van ben menar:
uns feien cap a Sardenya,
altres un xic més enllà
i aquells altres a Sicília,
que encara els deu enyorar.
En Roger també els sabia
aquests camins de la mar,
aspre i ferreny com ell era,
no el podia enamorar
sinó Grècia, aquella dea
mig terra i mig cel i mar.
Mariners, hisseu les veles,
la mar és oberta encar,
no pot ser esclava cap pàtria,
en una presó tan gran,
amb una porta tan ampla
i amb aquests camins tan clars.
Orseu, naus, cap a la dreta
i passeu per Gibraltar,
Oceà Atlàntic endintre
fins que el cel veieu brillar
les quaranta-cinc estrelles
que ens fan glatir tants anys ha,
per veure si l’estel nostre
ja hi comença d’apuntar.
Catalunya! Catalunya!
bé tardes prou d’arribar,
tant temps que et sotgem per terra
i potser vindràs per mar!
L’ESTEL
Mariners, hisseu les veles,
la mar és oberta encar
i l’estrella solitària
ja brilla entre cel i mar.
Com més lluny aneu d’Espanya
millor la podreu copsar:
lluny d’ella l’aigua és tan alta
que s’hi fonen cel i mar,
lluny d’ella l’aigua és tan pura
que fins sap enamorar
els estels que s’hi deturen
cansats de tant caminar.
Preneu les naus de més veles,
que el vent les faci volar,
si l’estel se us pongués ara,
no el podríeu ja abastar,
que els estels errants que es ponen
ja no tornen a passar.
Preneu les naus més lleugeres,
que el vent les faci volar,
sense llast d’or ni de plata
ni res que pugui pesar.
L’estel que Déu ens destina
mai ningú el féu decantar
a pes d’or ni a pes de plata
i ai de qui el pogués comprar!
que se’l tornaria a vendre
pel preu que li va costar.
Sols poden haver estrelles
els que Déu predestinà
i els que tenen les mans pures
i el cor encès a la mà.
LA CANÇÓ DELS MARINERS
Per aquesta vela blanca,
lleugera com un anhel
d’entrar sempre mar endintre
i perdre’ns amunt del cel:
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre,
massa ample per ser esclau.
Per la fusta de la barca
que fa olor de bosc sagrat
i sap d’esma les dreceres
i els camins de llibertat:
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre,
massa ample per ser esclau.
Pels dos rems que el batre a l’aigua
hi fan una lluïssor,
com dues ales de plata
que degotessin claror:
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre,
massa ample per ser esclau.
Pel Mestral que infla la vela,
que és l’alè del mateix Déu
i se’ns enduu terra enfora,
que ens vol lliures com ens féu,
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre
massa ample per ser esclau.
Font: Ventura Gassol:Les tombes flamejants Edició commemorativa (1923-1998). Ajuntament de la Selva del Camp
Fons Bonaventura Gassol i Rovira (Arxiu Nacional de Catalunya)
El fons conté la documentació generada i rebuda per Ventura Gassol; documentació personal i familiar, documentació produïda en funció de la seva activitat política relacionada amb institucions, partits polítics, sindicats, federacions i entitats diverses, i la documentació produïda en funció de la seva activitat literària reflectida en la poesia, la prosa i les traduccions (incloent-hi textos originals i publicats). Aquests dos apartats, juntament amb la correspondència que conserva el fons, destaquen especialment d'entre el seu conjunt. La correspondència sobresurt no solament pel seu volum, sinó per les cartes rebudes provinents de nombroses personalitats del món de la cultura i de la política. El fons inclou, a més, biblioteca i hemeroteca.
Arxiu Nacional de Catalunya
c/ Jaume I, 33-35
08190 Sant Cugat del Vallès
Tel. 93/589.77.88
Fax 93/589.80.35
A/e: anc.cultura@gencat.net
http://cultura.gencat.net/anc/